El Consolat (1799-1804)

Després del cop d’Estat de 18 de Brumari de l’any VII (novembre de 1799), Napoleó Bonaparte va fer-se amb el poder a França. D’aquesta manera, després de deixar el govern del Directori, Napoleó va començar una sèrie de reformes institucionals que van establir el Consolat, un règim personalista basat en la capacitat política i que tenia per objectiu refermar les conquestes de la Revolució.

Així, el desembre de 1799 es va redactar una nova Constitució (any VIII) que seria aprovada en plebiscit i que donava  el poder al primer cònsol, Napoleó Bonaparte que aniria acumulant poder i protagonisme. Més tard, el 1802, aquest rebria el títol de cònsol únic i vitalici.

El mandat de Bonaparte va caracteritzar-se per la força militar i per encaminar-se bàsicament a restablir l’ordre intern i extern. Per a anar eliminant l’oposició al règim que podia sotir, es realitzaven importants canvis en l’administració.

La reforma financera es duria a terme entre 1799 i 1801 amb la centralització dels impostos, i la creació del Banc de França el febrer de 1800.  D’aquesta manera, els ingressos de l’Estat van pujar i es van admisitrar millors que els altres anys, els quals estaven pelns de corrupción del Directori.

En el àmbit econòmic, el Consolat va prendre mesures, com l’aplicació de tarifes duaneres. També va organitzar-se policía secreta, que va ser molt eficaç, per detenir, executar o deportar als insatisfets amb el règim. Finalment, el maig de 1802, era publicada una reforma escolar nacional.

 Napoleó va seguir una política d’aquietament combinada amb la fermesa. Així, 52.000 emigrants dels temps de la Revolució van ser autoritzats a retornar a França (desembre de 1800) i els chouans van ser perdonats. Tot i això, la repressió va caure gràcies els anomenats irreductibles, amb l’execució del duc d’Enghien, el 21 de març de 1804.

Durant aquest període, va optar-se per la pacificació religiosa i la normalització de les relacions de França amb l’Església amb el Concordat amb la Santa Seu de 1801. El Concordat deia que el catolicisme tornava a ser la religió oficial de l’Estat francès i de la majoria dels francesos. A més, França es comprometia a defensar els Estats Pontificis. A canvi, el papa Pius VII acceptava i reconeixia com a legítim el govern de Napoleó. Però, Napoleó no va retornar res a l’Església, ni les terres desamortitzades ni els delmes.

Finalment, l’obra més important d’aquest període va ser el Codi Civil Napoleònic, un conjunt de lleis que detallaven, racionalitzaven i unificaven el marc legal de moltes activitats econòmiques: contractes, arrendaments, deutes, societats anònimes, etc. Amb això va asegurar-se el sistema polític i econòmic liberal que beneficiava als burgesos, consolidant la Revolució moderada. D’altra banda, el Codi Civil també tenia espai per a qüestions com la família, en la qual es reconeixia l’autoritat del pare sobre la dona i els fills.

A l’exterior, per plantar cara a la Segona Coalició, Napoleó va desplaçar-se novament a Itàlia, i com a resultat de les campanyes de 1800 (batalla de Marengo), va obligar Àustria a signar el tractat de Lunéville (1801) i va recuperar els territoris perduts a la Península Itàlica el 1799. D’aquesta manera començava una petita etapa de pau a Europa ja que, davant aquesta situació, Gran Bretanya al veure’s  aïllada va haver d’optar per pactar amb França, donant lloc a la Pau d’Amiens de 1802.

Amb tot això, França dominava bona part d’Europa i, el 1803, els britànics, preocupats per l’expansió colonial francesa a La Española i per l’expansionisme econòmic francès, van trencar la pau d’Amiens per aliar-se amb Àustria i Rússia i formar la Tercera Coalició. S’iniciava una nova etapa de guerres.

Mentrestant, a França, tot aquest procés d’enfortiment del poder de Napoleó Bonaparte va acabar  amb el seu nomenament primer com a cònsol vitalici i després, el 1804, com a emperador.